Es pot educar els infants en la felicitat? És possible crear un entorn escolar no opressor per a l’alumne? Podem fer una escola on els infants i joves vulguin assistir-hi? Es pot crear una escola on l’infant se senti lliure? 

En els discursos sobre educació que sentim últimament arreu es busquen solucions superficials que intenten millorar els resultats acadèmics, tot posant el focus en els recursos didàctics i no en els principis pedagògics, en les metodologies i tampoc en la didàctica que fomenta un aprenentatge profund, tal com ens diuen les evidències científiques de diverses fonts psicològiques i sociològiques. Tampoc posen el focus en formació inicial del docent, ni en els recursos econòmics i humans que necessita l’escola per fer un projecte digne de la humanitat que hi ha a les aules. 

En tota aquesta voràgine, quants discursos hem sentit sobre el benestar dels infants? I sobre l’ús i foment de la seva llibertat? I sobre com alimentar el sentit perquè infants i joves vulguin assistir a l’escola? I tanmateix, com pot aprendre un infant si no es troba bé i se sent obligat a assistir a un espai en el qual experimenta un règim disciplinari arbitrari i sense sentit? 

Ens preocupen els resultats, quan el que realment ens hauria de preocupar són les persones, la seva evolució, el seu punt de partida, les seves necessitats bàsiques, els seus coneixements previs, les seves habilitats per pujar esglaons i crear nous coneixements, el seu pensament crític per prendre bones decisions, la seva capacitat d’alliberar-se dels pensaments que l’esclavitzen a ser qui no és per pressió social, familiar o acadèmica.

L’escola que enfoca les seves pràctiques exclusivament en la millora dels resultats acadèmics deixa alumnes a mig camí, i genera frustració, estrès i desencís en els infants i en les seves famílies. Aquesta escola moltes vegades utilitza l’esforç com a bandera. “Li manca esforç”, diuen els seus mestres en el butlletí de notes, mentre que els alumnes es moren de fàstic en el món de la reproducció, el dictat, el càstig i en un esforç sense sentit que es manté per a l’escenari fictici que hem creat a l’escola amb exàmens, proves i notes. Això no és educar; és coaccionar, i alguns en dirien instruir.

El que és clar és que no pot ser la finalitat de l’escola que necessita el món. Aquest sistema educatiu i reproductiu de la societat en què vivim ens ha portat a la guerra, a la destrucció i a replicar en tots els sistemes –polític, econòmic i social– el paradigma opressor-oprimit. 

L'escola d'Alexander Neill

Alexander S. Neill va viure aquest model d’escola i va tenir la valentia de creure que l’escola podria ser diferent. En un context d’una escola disciplinària, Neill va somiar en un model escolar basat en dos elements clau: la llibertat i la felicitat. A aquesta escola li va posar el nom de Summerhill.

En la seva escola els alumnes eren cridats a prendre totes les decisions en assemblea i a crear acords comunitaris, tenien la llibertat de no assistir a classe fins que no tinguessin un perquè assistir-hi i no hi havia tabús de cap tipus. Es parlava de tot, tot s’abordava i els alumnes eren tractats com a membres de l’escola. Potser el sistema de Summerhill podia tenir vulnerabilitats (quin sistema no en té?), però el nostre bon amic Neill ens demostra una cosa molt important, una de les més importants, que podem adoptar com a mestres: l’alumne ha de connectar-se a un sentit interior per aprendre, ha de trobar un motiu que el motivi i el comprometi, i això ho ha de fer ell mateix de manera lliure.

Quan l’alumne troba aquest sentit, està disposat a assumir els reptes que tingui per davant i a esforçar-se, perquè ha descobert que treballa per a ell mateix i sabrà trobar la seva aportació als altres. 

Si una cosa tenien els alumnes de Summerhill és que estaven emancipats. Vivien en profunda emancipació i decisió personal dins de la comunitat, i això els feia entendre que havien de vincular-se a l’escola i al món. Neill aborda en el seu llibre Summerhill numerosos exemples d’alumnes que van superar totes les expectatives del món quan van trobar el motiu pel qual havien de ser responsables amb la seva pròpia vida. 

I de quina manera un infant o jove pot acceptar aquesta responsabilitat? Quan se l’exposa a un entorn d'igual a igual amb els adults i se l’insta a prendre a decisions, a equivocar-se, a consensuar les normes de la comunitat i se li permet alterar-les i acceptar les conseqüències que ell mateix ha pactat. 

El viatge de l'escola del segle XXI

L’escola del segle XXI ha de fer un gran viatge. No és suficient a canviar metodologies i horaris. Ha de canviar en els seus principis i prioritats. Ha de reconèixer, com fa Lorca, que “la vida no és bella, ni buena, ni sagrada”. I per això, perquè no ho és, l’escola no pot permetre’s perpetuar un sistema on els alumnes s’adaptin al món. Aquesta escola, per tant, no sustentará els canvis en els resultats, sinó en el principis ètics que ens han de conformar com a nova humanitat.

Però això no és possible sense integritat pedagògica, entre principis i propostes didàctiques. L’educador d’aquest model d’escola està cridat a mirar els seus alumnes als ulls i acompanyar-los, anant-los a buscar allà on es trobin, encara que això vulgui dir tornar a l’origen de totes les coses. I fer-ho amb pràctiques no opressores. Perquè l’alumne està destinat a aprendre, a fascinar-se amb els que descobreix i explora, i a anar construint el seu propi relat sobre el món, aprenent de manera profunda i connectant idees com els savis que ho han fet abans que ell.

Aquesta és l’escola de l’#avuixdemà i l’escola que ens fa somiar la TUtopia de la mà dels grans gegants que van escriure el canvi molts anys abans, el segle passat i en unes condicions de vida molt més dures que les nostres. Avui nosaltres som el seu llegat, per ser el llegat dels educadors que han de venir. A molts d'aquests educadors els tens avui a la teva aula. No perdis l’oportunitat que et planteja la vida d’alliberar-te amb els teus alumnes de l’escola que un dia et va instruir i et va fer fidel reproductor. Potser així aprendrem a educar en la felicitat.

Verónica Castillo
Responsable de l'àrea de recerca i sentit (RiS) de les escoles FEDAC