La societat en què vivim és una societat diversa en creences, orígens i realitats. La realitat de Catalunya ha canviat molt en els últims anys, ampliant la diversitat de perspectives i orígens dels catalans. Les nostres escoles són un reflex de la nostra societat; i la diversitat de tradicions i cultures diferents és present a l’escola per enriquir la nostra acció educativa.
El valor de la interculturalitat és molt important per a l’escola catalana actual. L’escola és el lloc on construïm la convivència per a una societat més justa. És a l’escola on aprenem a relacionar-nos amb les persones que no són del nostre grup de referència. On superem la por d’apropar-nos a aquell que és diferent de nosaltres, perquè tots som diferents. On aprenem a generar un contracte social en el qual totes les persones tinguin els mateixos drets. L’escola pot ser aquest lloc.
Per ser-ho, ha de tenir el seu focus en el treball del lligam entre les persones de l’escola, en la cohesió social, en les normes bàsiques de convivència, en el reconeixement de la identitat i de la tradició de saviesa de cadascú. Aquest és un element fonamental. Sense visibilitat i reconeixement, la cultura capitalista ens alinea a tots i ens identifica en el mateix patró. Perdem, així, el nostre senyal d’identitat i deixa fora del grup els que no segueixen uns estàndards socials, econòmics i culturals.
Quan parlem d’interculturalitat, no parlem d’integració de les persones d’orígens diversos, sinó que estem parlant d’acomodació. De ser capaços de fer la nostra cultura prou flexible perquè les altres persones tinguin prou espai per expressar qui són i que això ens porti a voler conèixer els costums dels altres, la seva manera de viure i la seva manera particular de recórrer les grans preguntes de l’existència. De fet, això em recorda una frase de Simone Weil, al seu llibre La persona y lo sagrado, que diu que, perquè parlin les minories, l’únic que han de fer les majories és crear espai perquè puguin aixecar la seva veu.
Una escola de diàleg
L’escola cristiana del segle XXI ha de ser una escola de diàleg. Ens ho recorda el papa Francesc al document Educar al diàleg intercultural a l’escola. Una escola que sigui capaç de despertar la recerca de sentit en tota persona, més enllà de la seva tradició de saviesa, d’acompanyar cada persona en el descobriment de la seva pròpia identitat i tradició, i de ser testimoni de la interrelació que es crea enmig del diàleg entre persones.
Perquè la interculturalitat no és una idea ni un concepte. La interculturalitat són les relacions que establim amb les persones, com les escolten des de la profunditat de la seva ànima i com ens deixem interpretar per la contemplació del món des dels seus paradigmes. Sense aquest diàleg, la meva visió del món és més perspectival i més reduïda, però, quan m’obro a parlar, treballar, interactuar i celebrar amb algú, m’estic donant l’oportunitat de fer créixer la meva visió, de veure què de la seva manera d’entendre la vida m’aporta una visió que em connecta amb la Vida amb majúscules.
Obrir-se a la interculturalitat passa per entendre, com tan bé ens mostra Barbara Brown al seu llibre Santa Envidia, que porta per subtítol Encontrar a Dios en la religión del otro, que identitat i tradició de saviesa no són la mateixa cosa. Que la recerca de qui ets està molt més enllà i molt més ençà de les creences. Està en la teva manera de percebre el món, en el teu dinamisme per observar el sagrat en l’altre i en com podem percebre que el misteri és tan gran que no pot ser condensat en un nom, i que tampoc la suma de totes les perspectives ens porta a comprendre’l en la seva plenitud. I està sobretot en com tot això et porta a relacionar-te amb els altres i a viure amb sentit. Sempre hi haurà misteri, i aquesta és la porta d’accés al proïsme, a la no supremacia d’una tradició vers l’altra, sinó a la construcció de la civilització de l’amor.
Una escola que escolta
Una escola que escolta és una escola que ha introduït dins de les seves pràctiques habituals espais d’escolta profunda, com l’Emmaús. Que s’atreveix a plantejar les grans qüestions de sentit i a cercar amb l’alumnat el que els savis de les diferents tradicions han dit al respecte. És una escola que introdueix cercles de diàleg, metodologia de Freire, per generar converses de sentit que van més enllà d’allò intercultural i interreligiós per ser un diàleg al voltant del que vol dir ser humà. És l’escola que treballa el pensament crític, perquè la interpretació del que ens passa i del que ens han explicat sempre ha de ser pròpia. És l’escola on tots els alumnes treballen plegats per millorar el món, perquè, si una cosa tenen en comú les tradicions, és aquesta millora contínua de la casa comuna. És l’escola que dialoga amb el món i amb les persones del seu voltant per entendre com viuen i les seves dificultats i els seus èxits. És l’escola que parla amb les famílies i les fa partícips del dia a dia, on poden compartir un trosset de la seva cultura, dels seus costums i dels seus relats, perquè hem de conèixer-nos per conviure. És també l’escola que no deixa fora ningú en cap de les seves activitats, ja sigui per una qüestió vinculada amb l’aprenentatge, el gènere, la cultura o la tradició de saviesa de la qual la persona se sent partícip.
El primer pas per construir-la està en cada educadora, que creu que la seva aula és l’inici d’una nova humanitat, d’una societat on tothom se senti acollit, visibilitzat, lliure i estimat. Perquè com, si no, podríem fer una escola inspirada en Jesús de Natzaret?
Verónica Castillo
Responsable de l’àrea de recerca i sentit de les escoles FEDAC
