Per què uns adolescents decideixen per voluntat pròpia dedicar part del seu temps lliure a la cultura, crear des de zero un grup de teatre autogestionat i portar dalt de l’escenari la seva versió d’El club dels poetes morts? Tinta d’Escena, el grup de teatre creat per alumnes de 4t de secundària de l’escola FEDAC Vic, no és només un magnífic exemple de lideratge, sinó també una mostra del paper alliberador de la cultura i l’educació en els joves.

Tinta d’Escena és el resultat d’una iniciativa que va començar amb un treball de recerca escolar i una adaptació teatral nadalenca de Romeu i Julieta. El que inicialment era un projecte puntual, va quallar entre els seus joves estudiants, que van decidir per iniciativa pròpia continuar endavant amb la seva passió compartida pel teatre.

Parlem amb els membres de Tinta d’Escena, joves amb valors plenament TUtòpics. Ells ens expliquen com s’organitzen i per què han decidit portar a escena una obra amb un missatge molt poderós que ha interpel·lat i commou adolescents de diverses generacions.

• Per què vau decidir embarcar-vos en una nova aventura teatral després de Romeu i Julieta?

Vam estar molt bé preparant i portant a escena l’adaptació teatral de Nadal de Romeu i Julieta, que era part d’un treball pràctic per a l’escola. Quan vam acabar aquest projecte, vam comentar que podríem representar una altra obra de teatre i, aquesta vegada, més desenvolupada i amb més temps per poder-la representar.

• Després d’aquesta primera experiència teatral, com us vau decidir perquè la nova obra fos una adaptació d’El Club dels poetes morts?

La Victòria, que és companya de classe i fa de directora del grup, ens va proposar representar El club dels poetes morts, perquè és una història molt personal i important per a ella. I, a més, com que la majoria dels membres del club de teatre érem nois, creia que aquesta obra ens encaixaria molt bé. Vam veure’n la pel·lícula, i la història ens va fascinar a tots. Vam pensar que era una història amb un gran missatge, i que ens agradaria molt representar-la per reinvindicar aquest amor per la literatura i la recerca de la llibertat.

• I els persontages tenen més o menys la vostra edat…

Sí, només són un any més grans que nosaltres. Aquest fet també ha fet que ens hi sentíssim reflectits. Representar els personatges d’El club dels poetes morts ha estat també una manera de ser escoltats, de ser vistos. Ens podíem relacionar amb els personatges, d’entendre’ls i que ells ens entenguessin. És una mica estrany d’explicar… Alhora, són personatges amb personalitats diferents, com nosaltres, que també som diferents. L’obra també ressalta aquestes diferències, el fet que no tots tenen el mateix punt de vista, ja que cadascú té les seves circumstàncies, com podria ser l’exemple d’en Neil.

• Quina és la història d’en Neil?

En Neil té un pare que no el deixa fer res. El Neil té el somni de ser actor i fer una obra de teatre, però el seu pare no el deixa. Li diu que s’ha de centrar en els estudis i no s’ha de distreure en coses que, segons ell, no tenen sentit. I, poc a poc, en Neil comprèn que ha de lluitar pels seus somnis.

• Us ha inspirat aquesta història? Com són els altres personatges d’El club dels poetes morts?

Sí, és clar. Cada personatge té una història pròpia. L’Steven Meeks, per exemple, és callat i reservat, estudiós. Més estudiós que en Neil, que és més actiu i menys vergonyós. També hi ha en Charlie Dalton, que a la pel·lícula té com un to més humorístic i rebel; li agrada, d’alguna manera, la brega, però sobretot destaca per la seva manera de ser i la fidelitat a seves idees. O també hi ha en Richard Cameron, que s’agafa al que diuen els altres, es fixa massa en els altres i no tant en la seva personalitat. O en Todd Anderson, que és molt tímid i li costa parlar, pateix ansietat perquè té aquella pressió dins seu de ser el germà del Jerry Anderson, que té una molt bona reputació a l’escola.

• Un dels temes centrals de l’obra és precisament aquesta pressió que senten els personatges sobre el que s’espera d’ells en el futur. Com a estudiants de 4t de secundària, creieu que els adolescents d’avui també la sentiu?

Això depèn també de la situació familiar de cadascú. Però, en general, ens adonem que, en aquesta etapa, les notes acadèmiques comencen a ser importants. I no parlem només de la selectivitat, que ja veiem a prop. Acabem l’ESO i hi ha persones que volen entrar a cicles formatius, i depenen també de la nota. Aleshores, és clar, ens comencem a sentir pressionats i pensem: “Ostres, ho hem de fer bé perquè és el nostre futur”. És un xoc, adonar-te’n. Però llavors ens hem de dir: “És que depèn de mi, m’hi he d’esforçar i fer-ho tan bé com pugui”. A banda de les notes, també és cert que alguns adolescents senten molta pressió familiar per poder triar el seu propi camí, com és el cas del Neil d’El club dels poetes morts.

• Quin és el missatge final que voleu donar amb aquesta representació tan personal d’El Club dels poetes morts?

Al final, el que hem volgut buscar amb aquesta obra és donar a conèixer el seu poderós missatge: deixa de banda aquesta pressió i avança cap a allò que tu vols arribar a ser, sent fidel a tu mateix i les teves idees. El personatge del professor Keating ens ensenya a descobrir altres punts de vista i maneres de viure, i no només als personatges de l’obra sinó també a nosaltres. Ens ha ensenyat a esforçar-nos no només per obtenir una nota determinada, sinó sobretot pel simple fet d’aprendre i de gaudir d’aquests moments, ara que som joves.

Verónica Castillo
Responsable de recerca i sentit (RiS) de les escoles FEDAC