El món està com està, i cadascú pot veure el got mig buit o mig ple. Jo, de manera reactiva, tinc tendència a veure’l mig buit, però fa temps que vaig prendre la decisió de veure’l mig ple. És un esforç diari, i la veritat és que sovint tinc temptacions de caure en el pessimisme, però m’hi nego. Em nego a renunciar a la lluita per un món millor.

Els nostres avis, i abans els seus avis, van treballar i sacrificar moltes coses per millorar l’educació, la justícia, la sanitat, les comunicacions, les condicions laborals, etc. Nosaltres no podem malmetre la seva memòria ni tampoc la seva obra. Avui l’escola està cridada a un canvi radical de mirada. Aquells avis, aquells pedagogs, imaginaven una escola per a tots els nens i nenes, i somiaven en un món millor.

Potser uns pocs volien perpetuar els seus privilegis mitjançant un determinat tipus d’escola, però la gran majoria va dedicar la seva vida a una escola de qualitat per a tothom i amb tothom. L’escola pública, l’escola d’iniciativa social i per l’acció social estan al costat dels oprimits des de Josep de Calassanç, Maria Montessori, Paulo Freire, Célestin Freinet i passant per Antoni Benaiges i per tots els mestres i les mestres d’escoles de poble i barris que van lluitar per una pedagogia àgil, motivadora i alliberadora, mestres anònims. 

I ara què toca? En un sistema educatiu dividit entre tradicionalistes, “se-me’n-fotistes” i innovadors, s’ha d’acceptar que l’escola està en transició. La intel·ligència artificial i els gadgets educatius que aporta, la diversitat sociocultural o l’exigència de resultats de qualitat a l’escola són una oportunitat si mirem aquests problemes com un repte per a una escola millor per a les noves generacions i un món millor. Sempre hem volgut un món millor, i segurament hauríem de ser més optimistes per les millores que tenim oportunitat de viure i més agraïts a les conquestes assolides pels nostres avis, però no ens podem quedar adormits a la palla, perquè les amenaces també hi són. 

El nostre futur és a l’escola

El canvi és sortir de l’armari i cridar ben fort que la política es fa a l’escola, però no aquella política mediocre que ens decep a cada telenotícies, portada de diari o reel d’Instagram i Tiktok. La política que és l’acció d’educar persones amb valors humans i principis democràtics, compromeses amb la ciutadania i la sostenibilitat, que volen continuar la lluita per un món millor: el món del seu bloc de pisos, del seu barri o poble, el món de la seva escola, cau o club esportiu, el món de la seva feina, empresa o comunitat.

L’escola és un actor polític protagonista de l’esdevenir del futur de la nostra societat. I si algú encara no se n’ha assabentat (perquè això sembla), els mestres han de prendre la paraula. Res de mediadors. Els mestres són els protagonistes. La seva paraula és la veu que empeny la societat.

4 lliçons per generar una acció educativa col·lectiva

Com ho hem de fer? Les escoles en general, i a Catalunya en particular, hauríem d’aprendre quatre lliçons i actuar en conseqüència. 

• Primer, hem de veure el món tal com és, no com voldríem que fos. I buscar les solucions en diàleg amb els protagonistes del futur: els alumnes. Ells són part del repte i de les solucions per l’escola; fem-los participar.
  
  
• Segon, cal limitar totes les bajanades generalitzadores sobre “abans era millor”, “els pedagogismes condemnen l’escola”, “els mestres són mediocres” o “les famílies no ajuden”. Podem veure aquests problemes, però són circumstàncies cada vegada més personals. Com diu el filòsof Emmanuel Mounier, hem de veure la comunitat educativa com a persones cooperatives; és a dir, hem de personalitzar (localitzar) els processos, creant diàlegs sobre les evidències (dades) i no sobre opinions (biaixos, prejudicis…) i sobre la pròpia història, cultura, interessos i talents educatius. Fer més estudis d’àmbit local a les nostres universitats i amb grups de reflexió escola-universitat-empresa hi ajudaria. 
  
  
• Tercer, deixeu-vos de batalles dicotòmiques tipus “tradicionalistes vs. innovadors”, “escola pública vs. escola concertada”, “d’aquí vs. dellà”. Hauríem d’estar disposats a crear sinergies entre tots, explorant terceres alternatives que ens facin baixar dels respectius burros i generar àmbits cooperatius i creatius, per proximitats geogràfica (sortir més de la nostra bombolla ideològica per compartir idees alternatives), amb mentalitat d’abundància i defugint el vell costum de centrifugar les culpes cap a l’administració o els poders fàctics. Aquest és un repte de primer ordre per a un sistema educatiu i escolar que està fonamentat en principis ètics i valors socials molt compartits, com ara l’equitat, l’ecofeminisme, la qualitat, etc.
  
  
• I quart i darrer punt, en un entorn així, cal ser forts, cal estar formats, llegits, argumentats i amb narrativa pròpia. L’escola ha de ser protagonista dels seus propis canvis i èxits. L’única manera de generar una força adequada és mitjançant una acció col·lectiva coordinada de tots els estaments educatius de les comunitats educatives.

A veure si podem actuar en com_unitat, i educar en com_unió. La unió fa la força. La força de l’autèntica política, l’educació.

Modest Jou
Director general de les escoles FEDAC