El mestre que va prometre el mar, el relat d’un TUtòpic

El mestre que va prometre el mar, el relat d’un TUtòpic

“On va l’aigua del riu, Antoni?” Aquesta va ser la pregunta inspiradora d’uns nens i nenes que va despertar la curiositat d’un mestre. “A un altre riu i a un altre riu, fins al mar”, va respondre, sorprès. Aleshores, ell va fer una altra pregunta: “Heu vist alguna vegada el mar?”. Aquesta va ser la pregunta inspiradora que va despertar la curiositat d’uns infants en un poble de Burgos l’any 1936. Cap coneixia el mar.

Aquesta escena tendra i màgica dona nom a la pel·lícula El mestre que va prometre el mar, inspirada en la novel·la de Francesc Escribano i estrenada fa un parell de setmanes. Un film que ha despertat la curiositat de molts espectadors, entre ells, mestres que es volen deixar inspirar per la personalitat de l’Antoni.

L’Antoni Benaiges arriba al poble de Bañuelos de Bureba i obre l’escola a tots els nens i les nenes. Els planteja un mètode pràctic amb una impremta que, a ulls dels nens, sembla màgia. Seguidor del pedagog Freinet, Antoni Benaigues transforma l’escola en un diari, on els nens escriuen del que volen, del que els apassiona, plantegen els seus dubtes, els seus somnis… Saben des del primer dia que mai podran aprendre sense equivocar-se i que és millor acceptar els reptes tots junts, perquè… com aprendríem si no ens equivoquéssim plegats?

Escriuen els diaris i els reparteixen pel poble, entre les famílies i els veïns. Els envien a altres llocs del món. Aprenen els processos naturals a la natura, experimentant, contemplant, fent-se preguntes… D’aquestes curiositats sorgeixen les temàtiques que tractaran en els diaris. L’Antoni genera un clima a l’aula de confiança, on l’alumne vol millorar i aprendre cada dia. 

Tot això passava a Burgos l’any 1936. En un context de tensió política, l’Antoni no només era mestre del poble, també era una veu crítica amb el moment polític que li va tocar viure. Escrivia contra el capitalisme, anunciava les dificultats i injustícies que suposava un sistema econòmic injust que originava un món d’opressors i oprimits. Les paraules dels seus articles són vigents avui. Per paraules com aquestes, el van matar quan va començar la Guerra Civil. 

Un mestre que va comprendre l’Absolut insondable de cada infant

Avui no recordem l’Antoni perquè va morir de manera cruel, injusta i abans d’hora a mans de feixistes. No. Recordem l’Antoni per ser un personatge que, amb les seves accions, converteix en vida la TUtopia. Entén que la persona és sagrada per damunt de tot: comprèn que, dins de cadascú, hi ha un Absolut insondable, on ningú ha estat mai, però que el fa únic i irrepetible. Gaudeix escoltant i mirant els alumnes, fent-los preguntes, plantejant-los misteris per extreure la seva veu personal i autèntica. Està convençut que el mestre és un agent polític que ha de lluitar contra el determinisme cultural.

La seva tasca rau en obrir les ments dels alumnes per superar les fronteres mentals i físiques, condicionades per les vivències dels infants i el seu autoconcepte. Utilitza el relat per despertar la imaginació de noves realitats possibles. I allà on algú veu un nen a qui li agrada llegir, ell veu un crític literari. Allà on la gent veu una persona a qui li agrada escriure, ell veu un poeta. Allà on la gent veu algú que balla, ell veu una ballarina. 

És molt conscient que el món on viu és convuls. Ho sap. Però decideix viure el present d’una manera activa: construint a l’escola el món de bondat, justícia i bellesa que creu que els seus alumnes han de viure per esdevenir persones transformadores. Tots comparteixen un propòsit per aprendre, s’autogestionen i s’autoregulen, i viuen en plenitud perquè troben una connexió entre l’escola i les grans preguntes de l’existència. 

Van matar l’Antoni, sí. Però el temps compartit amb aquells alumnes, aquella sensació de lliure albir que van poder sentir en l’aventura de descobrir el món acompanyats per una persona que creia en ells, no va morir amb l’Antoni.

Relats TUtòpics com aquest ens fan veure la veritat de la TUtopia: cada TU en el seu topos –en el seu entorn– pot deixar un llegat que va més enllà de la pròpia vida i de la pròpia missió personal. El llegat sempre hi és, perquè encara que el silenci sigui molt llarg, imposat o adoptat, al final els alumnes el trenquen. I tu, quin llegat vols deixar en el teu entorn?

Imatge de la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar", basada en la vida d'Antoni Benaiges, un mestre que va posar en pràctica la TUtopia durant la Segona República.