Reflexions de Philippe Meirieu a les Jornades FEDAC de transformació educativa, organitzades amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat

Quan parlem de l’educació, ens hi hem de referir com aquella acció d’acompanyar una persona en el seu procés d’esdevenir allò que està cridada a ser. Philippe Meirieu ens introdueix a aquest repte des de tres elements que, al seu entendre, són la base d’aquest procés: per un costat, entendre què és un infant; què volem dir quan parlem d’educar i quin és el seu objectiu; i ell també parla d’emancipar l’infant.

Educar per emancipar l’infant

Per Meirieu, quan parlem d’infant, no podem oblidar el fet antropològic que quan naixem ho fem de manera incompleta, inacabats, ja que som una de les espècies que menys condicions tenim per sobreviure en el moment de néixer. No sabem caminar, ni parlar i estem del tot indefensos, però es produeix la gran paradoxa que ho tenim tot dins nostre (potencial) per arribar a ser una persona humana. L’infant neix incomplet, però ja és complet. Sembla una contradicció, però és la base del procés evolutiu de creixement personal que dominarà tota la seva vida.

Com a ésser incomplet, l’infant necessita de la comunitat (la tribu) per ser educat, ja sigui primer la família, l’escola després i la societat seguidament. Al principi, educar és un procés adaptatiu per sobreviure, i és en aquest primers mesos quan ja passen coses bàsiques i molt importants: aprendre a caminar, a parlar, a menjar… i es presenten els primers estímuls per despertar la curiositat humana. De seguida l’infant necessita ser acompanyat per descobrir, i es produeix ja la doble vessant d’assolir aquella autonomia personal per crear la seva persona i els primers passos per conviure i desenvolupar l’ésser social que és. Aquest procés és únic en cada persona i, per això, no pot ser un procés de “fabricar” sinó d’emancipar.

Meirieu descriu l’objecte de l’educació des de la pedagogia emancipadora de Freire. Per a ell, és evident  que som éssers contingents: naixem en el si d’una família, en una cultura determinada i amb uns condicionants socioeconòmics que no hem triat. Però podem tenir la possibilitat, la llibertat, de triar ser autèntics. Ell és radical quan diu que no hem triat els pares, però podem escollir estimar-los; i posa l’exemple dels seus pares, que eren seguidors del feixisme de Franco, i ell va escollir el socialisme. No podem triar la nostra identitat que ens constitueix en néixer, i és bo conèixer-la en profunditat (història i tradició, l’ídem), però l’escola ha d’emancipar l’infant quan és jove perquè faci les seves eleccions amb llibertat i criteri (l’ipse).

Una nova realitat que trastoca el sistema escolar arreu del món

Una vegada aclarits aquest conceptes, Meireu es pregunta què passa avui a les nostres escoles, i posa sobre la taula una nova realitat que trastoca tot el sistema escolar arreu del món. I ens cita els grans canvis que s’han esdevingut en aquest segle i que tenen una influència determinant sobre els joves:

• Hi ha una manca de referents comuns sòlids. La societat líquida ha diluït el sistema tradicional de valors. Això podria tenir aspectes positius, com trencar dogmatismes, però la societat no ha estat capaç de fer una proposta convincent de valors referents.
  
• S’ha trencat un cert contracte social, on la comunitat perd força davant l’empenta de l’individualisme. El salt a actituds egoistes és massa fàcil avui, i això ho aprofita la propaganda consumista.
  
• S’ha consolidat un model capitalista neoliberal, on la llibertat individual és el nou dogma, que viu de comparar els que tenen un producte amb els que no, i de classificar les persones segons la seva felicitat (somriures d’Instagram). El capitalisme trafica amb la nostra felicitat, i ens ho predica mitjançant les pantalles.
  
• El sentit de la vida, aquell desig de ser, queda segrestat pel desig de tenir, i l’escola passa a ser un instrument més per tenir que per ser.
  
• Un altre element és la percepció que la utopia no és el camí, i s’imposa la distopia. Meirieu presenta un estudi segons el qual ⅔ dels joves francesos pensen que l’extinció de l’espècie humana passarà durant la seva generació. La pèrdua d’esperança és total per a aquest joves. I la societat no els proposa cap element de confiança en ells.

Què pot fer l’escola per recuperar la confiança?

Arribats a aquesta descripció prou negativa, Meirieu ens proposa una tercera gran qüestió: Com recuperar la confiança en el futur? Què pot fer l’escola?

Al seu entendre, hem de dirigir la mirada als infants i joves per veure què necessiten i què ens demanen. I quan diu “hem de dirigir la mirada”, s’adreça a l’escola, a les famílies i a l’entorn educatiu dels infants i joves.

L’infant necessita aprendre des de molt petit. També ha d’aprendre de la frustració i fins i tot de l’avorriment, però ha de ser estimulat. El paper de la família és clau en aquest sentit. Un estudi francès ha constatat que un infant pot iniciar l’escolarització a I3 amb un bagatge lèxic de 500 paraules davant de companys que poden utilitzar de forma fluida 6.000 paraules. La diferència és crucial per entendre l’entorn familiar i la situació inicial (aprenentatges previs i zona de desenvolupament pròxim) de cada infant.

Davant d’això, l’escola ha de ser el lloc de la “màgia”: un espai estimulant per a l’aprenentatge, amb persones diferents, mons diversos, històries amb misteri i experiències memorables. L’escola té la finalitat d’oferir sentit.

També l’entorn juga un paper determinant, ja que els infants i joves participen en clubs esportius, entitats de lleure, cercles d’amistats, acadèmies d’arts, etc. Totes aquestes entitats han de tenir un compromís alineat amb l’escola i la família per fer front, per exemple, a l’heteropatriarcat i a com s’imposa als infants l’imperi de la força bruta (múscul) per sobre de la força del diàleg i la raó. Heu pensat per què hi han tants gimnasos per a pares i mares, i cada vegada hi ha menys llibreries o biblioteques? S’han de crear aliances amb l’entorn per crear comunitats que vagin a la recerca de la veritat. 

En la situació que vivim estem deixant els infants i alumnes a les portes d’una realitat molt dura a la qual s’adapten per reacció, i acaben sent un reflex del que passa. Meirieu ens proposa que, en lloc de ser reflex de la societat, siguem l’escola de la reflexió de la societat: una escola on l’infant i el jove tinguin un paper actiu (maker), visquin la participació ciutadana en els seu entorn i visquin una cultura del pensament crític amb tot el que passa dins i fora de l’escola.

Posa per exemple els estereotips que replica l’escola amb el paper de la dona a la societat i el paper de l’home. Els infants i els joves veuen que, quan el pare arriba a casa, “ve de treballar”, però de què? Massa sovint és un misteri per als infants. Però aquests mateixos infants sí que veuen com la mare a casa té una feina: ella és qui els atén, els cura i acompanya, és qui endreça la casa, classifica les tasques i organitza la setmana. En aquest sentit, caldrà feminitzar els nois i empoderar el lideratge de les noies.

Finalment, fa una reflexió sobre el paper de la tecnologia. Per a ell, la tecnologia sempre hi ha estat i ja fa anys que ha entrat a les vides de les famílies i en la nostra quotidianitat. Però ara hi ha una tecnologia que ocupa entre tres i cinc hores diàries dels nostres infants i joves, i això és una exageració. Per a Meirieu, aquest fet i la IA són una oportunitat, potser la darrera, per situar el mestre en el seu lloc de manera autèntica, proporcionant als alumnes activitats manipulatives, creatives, manuals i de cooperació.

En definitiva, Meirieu veu amb claredat meridiana que la societat ha canviat, la família ha canviat i el món de l’infant i el jove no és el que nosaltres vam viure i tampoc el que nosaltres desitgem per a les noves generacions. Davant aquesta situació, l’escola encara és aquella institució que va intentar ser nova, però que ha estat colonitzada per les forces capitalistes, els mitjans de comunicació i ara les xarxes socials. Cal construir un nou contracte social escola-família-entorn per recuperar el sentit de l’escola: educar els infants i joves en llibertat, amb esperit crític i amb confiança en un futur. De receptes no ens en va donar cap, només ens va obrir la mirada; però, de fet, a FEDAC en tenim una de proposta. Potser és un somni, però si creus en ell, serà possible.

Modest Jou
Director general de les escoles FEDAC