La TUtopia es desenvolupa a les escoles FEDAC a partir de les pràctiques TUtòpiques, que ens permeten treballar el caràcter de la persona i la seva recerca de sentit des d’escenaris d’aprenentatge que connecten cada persona amb la seva dimensió ètica, ecològica, estètica i de misteri. Per posar punt final a l’any escolar, compartim amb vosaltres el ressò d’una de les pràctiques que hem portat a terme aquest curs.
A l’escola vam aprofundir sobre el problema social de l’habitatge i les seves conseqüències. Una d’aquestes és la quantitat de persones que dormen als carrers de les grans ciutats i, a partir d’aquí, vam desenvolupar una activitat d’acció social des de l’escola.
L’activitat va consistir a fer i repartir entrepans pels carrers de Barcelona. Això va provocar la trobada entre els i les alumnes i les persones sense sostre de la ciutat. Aquests tipus d’activitats, desenvolupades amb la metodologia de l’Aprenentatge-Servei (ApS), generen l’alliberament de la persona en el seu procés d’aprenentatge quan, una vegada dutes a terme, es porten a la consciència i ens fan canviar hàbits. En aquest punt, és molt important la plasmació de les idees per escrit per tal de prendre consciència del que hem viscut i de com això impacta en les nostres vides i eleccions.
Avui tenim el plaer de compartir-vos una de les reflexions, en forma d’escriptura creativa, d’aquesta experiència memorable. L’autora del text és la Paula Gros, alumna del batxillerat PRO (batPRO) de FEDAC Vic.
Gent i més gent, passant pel meu davant dia rere dia. Per a mi no són només persones, per a mi són llibres plens d’històries. Un dels meus passatemps preferits és intentar endevinar el conte d’aquests desconeguts. Aquell home robust i elegant tot seriós que parla per telèfon mentre travessa en vermell deu ser el director d’una empresa immobiliària important, o potser de comerç o de construcció? Els ulls se me’n van a la noia que l’avança per la dreta. Ben vestida i somrient-li a aquell telèfon d’última generació. M’imagino que deu haver rebut un missatge inesperat, o potser està sonant la seva cançó preferida? Se m’escapa la mirada a la parella del banc que, agafats de la mà i entremig de rialles, es fan un petó. Potser esperen un autobús que els porti al seu piset compartit o potser tan sols estan gaudint d’un amor casual. Milers d’històries amb cames passant-me per davant.
Diferents situacions, prioritats, preocupacions, alegries, inicis, finals… Però, i ells, què deuen pensar de mi? Quines històries es deuen inventar? Potser soc un escriptor de novel·les romàntiques, o un professor d’universitat, o el xef del restaurant ple de llums de la cantonada o un famós músic que recorre el món amb la seva guitarra i el seu grup de jazz, o de rock?
Mentre segueixo encara en aquest món de fantasia, arriba la conseqüència d’haver-me distret durant hores amb aquest passatemps: el xoc de realitat. El fred m’entra per la sabata foradada, tinc les mans brutes i ferides, porto la mateixa roba de fa mesos, el cartró que em fa de llit està humit i esparracat, fa dies que no menjo… Quan intento distreure’m i tornar a jugar, m’adono que la mirada dels desconeguts em passa de llarg, ningú em mira, ningú em vol mirar. Amb els ulls mig plorosos m’adono que ningú s’imagina la meva història. I ara em pregunto: soc invisible?
Dedicat a Dominik,
que vam conèixer al voluntariat de Nadal un Gest
