A les aules del nostre país es posa de manifest una realitat compartida: la sensació que molts joves estan perduts i desconnectats de la realitat, acompanyada de la percepció d’una manca d’esperança i de l’absència de referents generacionals clars. No podem simplificar aquesta situació a un únic factor ni reduir-la a una causa concreta, ja que la combinació de factors socials, culturals, educatius i personals juga un paper molt important en aquest sentit. Dit això, és important visibilitzar com la manca d’una base humanística sòlida té molt a dir en aquest malestar generalitzat.

No ens hauria de sorprendre que, sense un coneixement profund de la cultura, entesa com a tradicions de saviesa, formes de pensament, expressions artístiques, llenguatges, valors, pràctiques socials i relats compartits, sigui difícil construir una identitat sòlida i un criteri propi. La història és clau en aquest sentit, no entesa com una simple memorització de dates o una successió de fets, sinó com una eina per posar nom als processos, reconèixer patrons, entendre conflictes i relativitzar la immediatesa del present.

Sense aquest marc, el món es percep com un caos incomprensible, immutable i amenaçador, una apreciació que alimenta el desànim i la passivitat. No podem obviar que comprendre que la realitat és el resultat de processos històrics ajuda a assumir que el món no és immutable i que, fins i tot en espais petits i locals, la realitat es pot canviar. Aquesta mirada col·loca els joves en el centre, afavoreix una actitud proactiva i els compromet amb el seu entorn.

El paper clau de les humanitats

En aquest context, la lectura dels grans clàssics també esdevé fonamental, ja que dona veu a preguntes universals, connecta el present amb les arrels del pensament i permet entendre que els dilemes actuals no són nous, sinó reformulacions d’experiències humanes compartides. A més, aquests textos proporcionen la terminologia i les estructures mentals necessàries per ordenar el pensament. Posar nom a allò que se sent permet passar de la confusió a la reflexió i de la dispersió al discurs propi. Sense llenguatge no hi ha pensament articulat, i sense pensament articulat no hi ha independència de criteri.

En una formació humanística completa no podem oblidar les arts. Les expressions artístiques són una via privilegiada per comprendre la visió del món, els interessos i les ideologies que hi ha al darrere d’una obra, així com per analitzar l’impacte que aquesta va tenir en el seu context històric i social i la seva projecció posterior. En aquest sentit, l’anàlisi artística implica preguntar-se per què una obra s’ha legitimat, quins valors ha transmès i quines veus ha deixat fora. Aquesta mirada crítica afavoreix una comprensió més complexa del llegat cultural.

A més, és imprescindible dignificar les arts com a part de les eines habituals d’aprenentatge. Visualitzar-les a l’aula, integrar-les en el procés educatiu i reconèixer-les com a formes legítimes de coneixement contribueix a reforçar la motivació, l’autoestima i la capacitat expressiva de l’alumnat.

La consciència d’aquesta situació i la voluntat per transformar-la són fonamentals, així com que l’alumnat se senti acompanyat i valorat i prengui consciència que pot esdevenir agent de canvi.

Marta Artigas
Facilitadora del projecte +ART a les escoles a les 25 escoles FEDAC de Catalunya